UNA VISITA A MITJANIT: CRISIS DE LACTÀNCIA I BIBERONS.
Una guàrdia d’un dia qualsevol, a les urgències de pediatria d’un hospital qualsevol. Sona el busca a mitjanit:
Mariona, hi ha una visita, és un nadó de 7 dies (o 3 setmanes o un mes i mig). Que està molt irritable, que sembla que té gana. Que els pares estan molt preocupats.
A l’entrar al box trobo un nadó que probablement s’ha adormit durant el viatge amb cotxe, o que està tranquil preguntant-se el perquè d’aquella excursió nocturna. Amb un aspecte general excel·lent. I uns pares desencaixats, amb cara de dormir poc i haver discutit.
– El que passa doctora, és que des d’ahir està molt irritable, nomes es calma, i no del tot, quan l’enganxo al pit, i no es queda satisfet perquè al cap de poca estona torna a plorar. Per mi que té gana.
Un pare, preocupat, que vol ajudar:
– Jo ja li dic que li donem un biberó, si ella ha d’estar així…no val la pena…està tan cansada!
A vegades, fins i tot, una sogra que acompanya, amenitzant la vetllada:
– Ja els hi he dit jo, aquest nen té gana i la seva llet no és bona!
– Ella no té prou llet. Però diu que no li vol donar un biberó!
I finalment, una mare, cansada, però que no es vol rendir, que ha anat a totes les classes de preparació al part, que es preocupa i que llegeix, i que sap els beneficis de la lactància materna, però que se li escapen les llàgrimes d’esgotament i per falta de suports, pel pediatra que li ha dit que no guanya prou pes, per l’amiga que diu que amb el biberó descansa tant bé a la nit…
I aleshores, si, veient el panorama em vénen ganes de dir: Compreu aquesta llet a la farmàcia, dissoleu una cullerada en 30 ml d’aigua.
– Perquè puguis descansar
– Només per uns dies
– Una petita ajuda…
Però no. Perquè de ser mare i pediatra he après que la lactància és difícil però no impossible, i que a vegades s’abandona per desconeixement i no per un verdader problema. Així que, després de fer la història clínica i l’exploració del nadó, i descartant causes orgàniques del problema, li pregunto a la mare:
– A tu t’agradaria seguir donant el pit?
– Si, però…
Aleshores, necessitem una bona estona per parlar amb calma. Primer de tot, fer fora els personatges secundaris que desajuden (la sogra o la mare que diu que no té llet, l’amiga que explica que amb el biberó tot és tan fàcil, l’expert que diu que, aquesta si, es gairebé igual que la llet materna…).
El més probable, quan el nadó demana i demana i no sembla quedar-se satisfet amb res, és que ens trobem davant una crisi de lactància. Les crisis de lactància poden venir per diversos motius, però el més freqüent és un pic de creixement. Els pics de creixement se solen produir al voltant dels 7 dies, cap a les 3 setmanes, al mes i mig i cap als 3 mesos, tot i que no és matemàtic i poden variar segons els infants. Alguns no en passen cap, i altres les passen totes!
En el moment que un nen creix, necessita més llet, i la seva manera d’aconseguir-ne més és demanant més i succionant més, perquè en succionar el pit de la mare, aquest envia una senyal al cervell:
Ei, que necessitem més llet!
I des del cervell se segreguen unes hormones que augmenten la producció de llet als pits. En 24-48 hores la producció s’autoregula, i així, la llet materna és suficient per alimentar un nadó de manera exclusiva fins als 6 mesos de vida!
Si li donem al nen un biberó, un suplement, una ajuda, pensant que ajudem estem interferint en el natural funcionalment del sistema. No succiona, doncs no envia senyal per produir més llet. La producció queda igual i el problema es perpetua. I aleshores creiem, falsament:
No tenia prou llet. Sort dels suplements!
En aquesta crisi de lactància, que sovint ens enganxa en ple Maternitiy Blues, és imprescindible el suport de la parella. Una parella compromesa amb la lactància materna, que digui:
Ho estàs fent molt bé. Sé que fas un gran esforç per donar al nostre fill el millor aliment possible.
Estaré al teu costat pel que necessitis, triïs la opció que triïs. Son uns dies dolents però segur que aviat passaran.
I pensar només en el dia a dia “Avui donaré lactància materna, demà ja veurem”, i no pressionar-se, respirar fons i recordar que la maternitat és meravellosament imperfecta i, com deia la meva llevadora:
“La maternidad és una historia de amor, y también hay amores turbulentos!”
Desgraciadament, a vegades, malgrat esforços que fan els dos membres de la parella, no és possible continuar amb la lactància materna, ja sigui per hipogalactia verdadera (afecta aproximadament un 1-5% de les dones) per malalties infecto-contagioses de la mare o perquè, simplement, a vegades no funciona. No passa res! Afortunadament existeixen les fòrmules artificials per aquests casos i, en ple segle XXI, donar el pit o el biberó no et fa millor ni pitjor mare, només faltaria!
Però així és com ha de ser: una decisió conscient, sense falses creences, sabent que si el nadó demana més només cal posar-lo més sovint al pit, que els biberons no sempre ajuden, que la lactància és dura però que aporta molts beneficis a curt i llarg termini. Que calen grans dosis de paciència i que és vital el suport de la família.
Passar de lactància materna a lactància mixta o artificial no hauria de ser una decisió que els pares prenguin una nit, després de dies sense dormir, de manera unilateral i sense coneixement complet de tots els factors. Cal una valoració pel vostre pediatra, infermera o llevadora, perquè la majoria de casos tenen solució i només cal una mica més d’ajuda.
També és molt recomanable acudir a un grup de lactància o de criança post-part. Al lateral del blog pediatriakm.0 podeu trobar diverses pàgines d’informació sobre lactància.
El pic de creixement no és l’única causa de les crisis de lactància, també hi ha moments en que, sense saber perquè, el nadó rebutja el pit. Els problemes de la lactància son un tema molt extens que anirem tractant poc a poc. No us perdeu el pròxim post!