LA MATERNITAT I EL CAOS

LA MATERNITAT I EL CAOS

Avui us deixo un post molt més personal que de costum. Com molts sabeu, recentment he canviat de feina, canviant l’hospital per la consulta, i això explica que hagi tingut el blog un xic abandonat. Aquest canvi m’ha aportat, sobretot, la possibilitat de passar més temps amb els meus fills, però també, a la consulta, l’oportunitat de conèixer i conversar amb les mares en aquestes primeres setmanes de la maternitat. En moltes de les seves preocupacions m’hi he vist reflectida, i per això he decidit compartir aquestes sensacions que vaig escriure fa un temps sobre la maternitat i el caos.

L’arribada del meu primer fill va ser com un huracà. Res semblant al que ens havien explicat. Res semblant al que ens havíem imaginat.  Res semblant a “ah, això a nosaltres no ens passarà”. La gran diferencia entre les expectatives i la realitat.

La fantasia d’un part sense epidural que s’esvaeix a la primera contracció. Una lactància materna exitosa amb un inici casi impossible. Les nit sense dormir. La preocupació constant (deu ser normal que respiri així?). El cansament extrem. La sensació que la parella no entén el que necessites, però tu tampoc li saps explicar, probablement perquè ni tan sols ho saps. El nen que als 6 mesos no dorm la nit seguida, que no menja els triturats ni de casualitat, i el dubte de si hem fet quelcom malament. La culpa. Les discussions a casa. La sensació que mai més dormiràs 8 hores seguides. De que mai més et dutxaràs tranquil·la. De que no tornaràs a sortir a sopar fora. L’admiració absoluta cap a la meva pròpia mare (de veritat vas passar per això tres vegades?)

L’època sense responsabilitats, de cop et sembla una altra vida. “Te’n recordes quan et venia a buscar a la feina per sorpresa i ens n’anàvem a sopar?” “I aquell viatge a Roma? I aquella setmana a Nova York?”

I de sobte, un dia, tornar a dormir. Una abraçada sincera sortint de l’escola. La felicitat absoluta del seu somriure. Tornar a jugar a jocs que feia molts anys que no jugàvem. Tornar a ser nens. Gaudir del Nadal com mai. Veure altra vegada la meva pel·lícula preferida de Disney. Les vacances en família. Els matins a la piscina. Retrobar-se amb la parella, conèixer-nos d’una manera diferent, però igual o més maca que abans “Que bé, ets aquí, som un equip”

I un dia tornar a començar. L’ecografia de la setmana vint i “el test genètic per si de cas”. L’ansietat esperant els resultats. La fantasia d’un part sense epidural que s’esvaeix a la primera contracció. Una lactància materna exitosa amb un inici altre cop difícil (però no deien que la segona vegada era bufar i fer ampolles?). Les nits sense dormir. La preocupació no tant constant però també present. Procurar estar pels dos. El caos a partir de les 7 de la tarda amb dos nens a casa. Les guàrdies a l’hospital del pare de les criatures. Canviar de feina per conciliar. El baby led weaning que resulta en un terra ple de porqueria i llargues estones al pit. Coses que fas millor que la primera vegada. Persones que coneixes, mares del grup de post-part que es converteixen en amigues. La sensació de saber que aquesta època dura molt poc i que cal gaudir-la al màxim.

I un vespre, quan els nens ja dormen, adonar-te que el moment de màxim caos ja ha passat. Que la nena ja es desplaça, ja es comunica, ja juga, ja no és estrictament un nadó. Que tot i haver-hi moments de total descontrol, sembla que anem prou organitzats. Que el camí es va aplanant i que un dia tornaràs a dormir vuit hores. Tornaràs a sopar fora, tornaràs a mirar una pel·lícula sense interrupcions. I que res d’això serà important perquè els moments que vius ara probablement en un futur seran un dels teus millors records.

La maternitat és esgotadora. Les expectatives sovint no es corresponen amb la realitat. Però jo no ho canviaria per res. I ho tornaria a fer, mil vegades.

I vosaltres, com heu viscut els primers mesos de la vostra maternitat?

8 thoughts on “LA MATERNITAT I EL CAOS

  1. M’encanta lo que ha escrit. Jo estic en el moment caos amb nena de dos anys i mig i nadó de 4 mesos i es tal qual. Sé que la llum està a prop i arribarà una mica de calma o si de cas un caos diferent en el que al menos pugui dormir i que canviarem el mal d’esquena per mal de caos de adolescents. Disfrutar de tot al maxim. Una forta abraçada.

  2. Molt bon relat de l’huracà. T’ho dic perquè aquí estem encara immerses en el caos aquest d’emocions i sentiments conteadictoris. Felicitat absoluta i sensació de no poder amb l’ànima, tal qual. No sé si tornaré a dormir, però almenys riem força! Abraçades!

  3. Quina raó que tens!!!! Jo surto ara del caos, amb tres fills (6,5 i 3 anys) separada i metgessa (amb guàrdies interminables i nits sense lliurar) i sense família a prop. I sí, ha estat difícil, però ho tornaria a fer! Ara abans d’anar a dormir em fan representacions de teatre, baixen la brossa, fem cadena per buidar les bosses de l’ascensor i posar els esquís al cotxe, riem junts, ens abracem fort, Som un EQUIP. I el millor de tot és poder ser conscient d’aquests moments encara que hi hagi caos. De vegades ploro i ells em pregunten, perquè plores mama? I els hi dic: de FELICITAT.

  4. M’encanta veure com tantes mares coincidim en pensament, jo només tinc un petit i molt bo pel que sento, però d’igual manera la vida ha fet un gir brutal, no sé com ens ho fem però fem tot el que podem i més! Cansades, rebentades a uns nivells que fa un any endarrere em farien passar tot un cap de setmana de relax i avui dia, em segueixo llevant amb el somriure de veure el petit miracle que tinc, i penso… un germà, podré? I tant.. segurament com una zombie però una zombie feliç! Hahaha

  5. Sóc la mare admirada dels tres fills, la gran dels quals és pediatra. Ho tornaria a fer, jo també. Va ser intens, cansat i a voltes frustrant per no poder arribar a tot. Fins que un dia fas el clic i et dius “ningú et va dir que seria fàcil” . I aquell dia comences a remuntar. Aprofiteu tots moments, que passen depressa, i no tornen. Després et queden els bons records i recuperar-ne les guspires en els instants compartits. I reconéixer en els fills el que potser vas sembrar inconscientment, i en el somriure dels néts, quelcom del que havies viscut. Endavant valentes. Podeu perquè sou dones i sou mares.

    1. Moltes gràcies pel teu comentari!
      El cert és que tenir fills canvia una part de nosaltres. Ens tornem, d’alguna manera, més generosos. Les nostres prioritats canvien completament. I, almenys a mi, m’ha servit per omplir-me d’agraiment cap als meus propis pares. Un realment no se n’adona de com son les coses fins que les passa…😘

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *