Aquesta és la situació: en una de les revisions rutinàries de l’infant, o en alguna visita a urgències per una malaltia aparentment lleu, el pediatra, després d’auscultar atentament el nen, diu: li sento un buf al cor. O, en castellà, un “soplo”.

Aquestes paraules, que com veureu al final de l’article, no solen ser indicatives de cap malaltia greu, i que són extremadament comuns, a vegades generen una certa ansietat en els pares, primer perquè qualsevol cosa relacionada amb el cor sempre fa respecte, i segon perquè probablement desconeixen el significat exacte de la paraula buf.

Un buf és un soroll. La sang entra al cor a través de les venes, que desemboquen a les aurícules. Les aurícules comuniquen amb els ventricles a través d’unes vàlvules, i finalment la sang surt dels ventricles per les dues grans artèries (l’aorta i la pulmonar), que també s’obren i es tanquen amb unes vàlvules. Us podeu imaginar que la sang al passar a través de totes aquestes cavitats, i vàlvules obrint i tancant, fa soroll, igual com la fa l’aigua quan passa per les canonades. Alguns d’aquests sorolls son normals (el tic-tac que sentim en escoltar el batec del cor no son mes que les vàlvules quan es tanquen després de deixar passar la sang) i d’altres poden ser un signe d’alguna malaltia, o simplement que la sang fa alguna turbulència en algun punt del trajecte.

Una gran majoria dels bufs no indiquen cap anomalia del cor, són el que s’anomenen un buf innocent, és a dir simplement soroll que fa la sang o les vàlvules al moure’s en un cor sa, i no implica cap conseqüència ni precisen cap seguiment. El buf més habitual del tipus innocent o benigne es l’anomenat “buf benigne de Still”, que es pot auscultar en un 75-80% dels nens entre 2 i 8 anys. També és normal sentir un buf quan el nen té febre, anèmia, problemes de tiroides o en altres situacions en les que la sang circula més de pressa per dins el cor. És el que s’anomena un buf funcional, no indica cap anomalia en l’estructura del cor i desapareix quan s’ha resolt la situació desencadenant.

Un percentatge molt petit de bufs (entre un 0,4 i un 5%), el que s’anomenen bufs orgànics, poden indicar que hi ha alguna anomalia en l’estructura cardíaca, principalment alguna petita connexió anòmala entre cavitats, mal funcionament d’alguna vàlvula o estretor d’alguna de les artèries. Fins i tot en aquests casos, no cal alarmar-se d’entrada. Possiblement només caldrà fer un seguiment. Generalment, en un lactant o nen escolar prèviament sa, que ha anat creixent bé i que no ha tingut grans problemes de salut, es improbable que el buf sigui signe d’una cardiopatia. En el cas dels nadons més petits (després del naixement o els primers mesos de vida) un buf sense altres símptomes tampoc sol indicar patologia greu, però a vegades cal fer més proves per assegurar-ho. De totes maneres, en l’actualitat la majoria de les cardiopaties importants es detecten abans de néixer mitjançant les ecografies que es fan durant l’embaràs.

Sovint, el pediatra, a través de l’auscultació i l’exploració física ja pot orientar sobre si es tracta d’un buf innocent o si pot ser signe d’alguna cardiopatia. En algunes ocasions, sobretot en nens menors de 2 anys, sol·licitarà una visita amb l’especialista, que determinarà, generalment mitjançant una ecografia del cor, si hi ha algun tipus d’anomalia. Si l’ecocardiografia és normal, en termes generals, podeu oblidar-vos del buf.

En conclusió: tranquil·litat. Un buf no és una malaltia. Mes del 80-90% dels nens tindrà un buf en algun moment de la infància, i dels buf que es detecten en una revisió rutinària només un 1-2% seran signe d’alguna cardiopatia.

I, sabeu què? Jo també tinc un buf!

Bibliografia:

1. Myung K. Park. Cardiologia Pediátrica. 6a edición. Ed. El Sevier Saunders, 2015
2. Sociedad Española de Cardiologia Pediátrica. Coordinación: Dimpna C. Albert. Cardiologia Pediátrica y cardiopatías congénitas del niño y del adolescente. Ediciones CTO 2015
3. Robert L Geggel. Approach to the infant or child with a cardíac murmur. Uptodate review Oct 2016.