Els que teniu fills petits i dormen amb vosaltres segur que heu sentit més d’una vegada aquesta frase, com si fos una cosa estranya, insana o fora de la normalitat.

És cert que alguns nadons (pocs) s’adormen al seu bressol tan bon punt els hi deixes després de menjar, els primers dies de vida. Però per la majoria de les famílies això no és així, i acabar dormint amb el nen es converteix en una opció sovint més pràctica o fins i tot en l’única opció per descansar una mica els primers mesos de vida.

Apart del gran i infundat temor de que “s’hi acostumi”, del que parlarem en un pròxim post, a alguns pares i professionals els preocupa aixafar la criatura mentre dormen, o el que s’anomena tècnicament la Síndrome de Mort sobtada del lactant (SMSL).

D’altra banda, proliferen a Internet tot tipus d’opinions sobre les bondats de compartir llit amb el nen, que sovint no tenen en compte que cal seguir una sèrie de normes perquè sigui una pràctica lliure de riscos. Anem a intentar aclarir què hi ha de cert en tot plegat.

La SMSL és una patologia complexa en la que intervenen molts factors encara desconeguts per la medicina actual. Certes intervencions, com evitar la postura panxa-avall per dormir han reduït moltíssim la seva incidència en els últims anys.

No obstant, alguns estudis a les últimes dècades han relacionat la SMSL amb compartir llit amb els pares, tant és així que l’Associació Espanyola de Pediatria (AEPed) desaconsella practicar el co-llit, sobretot durant els primers 3 mesos de vida ⁽¹⁾⁽²⁾. És cert això?

Segons una revisió realitzada per l’IHAN ⁽³⁾ (Iniciativa per la humanització al naixement i la lactància) el fet de compartir llit, en si mateix, no augmenta el risc de SMSL. Si que l’augmenten, però, algunes situacions que a vegades acompanyen el co-llit. Aquestes són:

– Si els pares son fumadors

– Si els pares prenen drogues o medicaments que afectin la capacitat d’atenció (medicaments per dormir, alguns antidepressius, alcohol o drogues…)

– Si un dels pares o els dos pateixen obesitat mòrbida.

– Compartir llit amb persones que no son els pares biològics (avis, cuidadors, germans…)

– Dormir amb el nadó sobre una superfície no plana o massa tova (sofà, llits d’aigua…)

– Ús de coixins, edredons o altres objectes que puguin obstruir les vies respiratòries del nadó, així com tapar-lo excessivament.

 

D’altra banda, s’ha demostrat que dormir amb el nadó afavoreix la lactància materna, que és un conegut factor protector contra el SMSL, a més de tenir efectes molt beneficiosos en el vincle mare-fill. La mare que dorm al costat o a prop del seu fill durant la nit es manté en un estat de son menys profund, que fa que pugui descansar però alhora despertar-se de seguida si alguna cosa no rutlla, i afavoreix que els ritmes de son del nadó es vagin sincronitzant (poc a poc!) amb el dels pares.

La revisió de la IHAN també apunta que en alguns països on rutinàriament es practica el co-llit, com per exemple el Japó i Nova Zelanda, no hi ha mes casos de mort sobtada, si no el contrari, però per exemple entre la població afroamericana, on els pares també dormen amb els fills, els casos son desgraciadament més freqüents, fet que demostra la complexitat d’aquesta patologia.

Finalment, la manera de dormir a casa és una decisió de cada família, que pot respondre a una qüestió de principis o a una necessitat pràctica.

En el cas de no poder o no voler compartir llit, s’aconsella que el nadó dormi a la mateixa habitació que els pares almenys fins als 6 mesos (a partir d’aquest moment disminueix el risc de SMSL) i idealment fins que pares i fills vulguin.

Una bona opció pels primers mesos son els bressols sidecar o de co-llit, en els que es manté el lactant a la mateixa altura que el llit familiar, sense barreres, però mantenint el seu espai.

 

I si s’hi acostuma i no vol dormir mai més al seu llit?

Els humans hem dormit en grup des de temps immemorials, els pares amb els fills, des de sempre. Les cases amb diferents habitacions son un invent relativament modern. Dormir junts era l’única manera d’assegurar la supervivència dels nostres avantpassats. D’alguna manera podríem dir que ho portem escrit en el nostre ADN. És a dir, que no ens hi acostumem, ja hi naixem acostumats. Un nadó passa 9 mesos en íntim contacte amb la seva mare, sentint els batecs del seu cor, en un ambient controlat i tranquil, i els primers mesos de vida haurien de ser una continuació d’aquesta situació de seguretat i benestar. Podem intentar que dormi sol en un bressol, però les possibilitats de fracassar son altes. Perquè? En parlarem amb calma ben aviat.

De totes maneres cal saber que, de manera natural, un nen de 2-3 anys al qui no se li ha negat mai el contacte nocturn amb els pares, que se sent segur i tranquil en l’entorn familiar, anirà adquirint independència i seguretat, i segurament un dia serà ell qui ens dirà: “Mama, vull dormir al meu llit”. I aquella nit, creieu-me, el trobareu a faltar.

I vosaltres, dormiu amb els vostres fills?

 

Bibliografia:

1. Libro Blanco de la Muerte Súbita infantil. Serie:  Monografías de la AEP. Grupo de Trabajo para el Estudio de la Muerte Súbita Infantil. 3ª edición Año de edición:  2013. Ediciones Ergon
2. Colecho, síndrome de muerte súbita del lactante y Lactancia Materna. Recomendaciones actuales de consenso. Comité de Lactancia Materna de la Associación Española de Pediatria. Año 2014.
3. L. Landa Rivera, M. Díaz-Gómez, A. Gómez Papi, J.M. Paricio Talayero, C. Pallas Alonso, M.T. Hernández Aguilar, et al. El colecho favorece la pràctica de la lactància materna y no aumenta el riesgo de muerte súbita del lactante.
4. Leonardo Landa Ribera, José María Paricio Talayero, Juan José Lasarte Velillas y Mª Teresa Hernández Aguilar. Comunicado de IHAN-España sobre la práctica del colecho y el amamantamiento. Año 2013